LA GRAN ODELISCA

La reina de Nàpols, Carolina Bonaparte, va encarregar a Ingres aquesta Gran Odalisca perquè fes parella amb un altre nu avui desaparegut. En ser derrotada Carolina el 1815, l’obra mai no va arribar al seu destí, adquirint l’obra anys després el camarlenc del rei de Prússia, Comte de Pourtolès-Gorgier. 

Amb aquesta figura es posa de manifest l’interès existent en aquells anys per tot el que és exòtic i oriental, anticipant-se al Romanticisme. No obstant això, Ingres es manifesta com un pintor acadèmic, interessat fonamentalment per la línia, creant una figura d’enorme bellesa malgrat les seves imperfeccions anatòmiques i del seu tronc pronunciat. La línia de la jove gairebé fa desaparèixer el volum del conjunt; per evitar-ho l’artista mostra amb exquisit detall tots els elements que envolten a la figura: les teles, el cortinatge, els coixins o el ventall. La llum i el color serveixen d’acompanyament a la línia, emprant una il·luminació daurada amb la qual crea l’efecte volumètric, convertint aquesta imatge en un dels nus més atractius de la pintura. La cara de l’Odalisca té gran influència de Rafael, el mestre que més va impressionar a Ingres i de qui es va declarar deixeble. Presentada al Saló de 1819, va rebre nombroses crítiques, qualificant-la d’estranya i primitiva. Curiosament, anys després seria exposada a Olimpia de Manet, resultant dos dels nus més controvertits de la història.

COM ARRIBAR-HI